El capitalisme i per tant la seva forma de producció, organitzada de manera caòtica, d’empreses que competeixen entre sí per produir i vendre el màxim número de productes en el mínim temps està portant al planeta a una crisi ecològica sense precedents.
Les cimeres per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, el diòxid de carboni (CO2) i el metà (CH4) no han tan sols no pogut evitar el creixement de les emissions d’aquests gasos, l’acumulació del qual provoca el canvi climàtic, sinó que aquests les emissions no han parat d’augmentar. Tan sols durant la crisi econòmica, que va provocar una disminució en la circulació de mercaderies i per tant de reducció de la producció va a haver un petit descens. A les pantalles de les televisions podem veure com el fenòmens meteorològics extrems, huracans o sequeres, cada cop són més freqüents i els seus efectes inundacions, incendis, crisis alimentàries i desplaçaments forçós de refugiades climàtiques. Aquest fenòmens afecten de manera molt desigual a les poblacions locals, sent les més afectades, les persones de classe treballadora
Per altra banda a les ciutats les treballadores i treballadors solen viure en les zones amb més contaminació, a més la manca de temps i/o recursos els impedeix accedir a un medi ambient saludable, per tant la contaminació atmosfèrica de les ciutats afecta més també a la gent treballadora.

Als llocs de feina la lluita ha aconseguit que desterrar moltes pràctiques perilloses lligades a processos de producció. Cal destacar aquí la lluita contra l’amiant, la silicosi, l’ús de Crom 6 a la indústria cimentera. Tanmateix, la concepció mercantilista de la natura per part del capitalisme sempre ha contraposat el respecte al medi ambient a la conservació del llocs de feina, milions de treballadores estan exposats a productes tòxics diàriament. La màxima de “Si hem de contaminar menys ens anem a un altre lloc i us quedareu sense feina” ha planejat moltes vegades sobre les vides de famílies treballadores.
La necessitat de produir molt en el mínim temps, lligada a que avui dia es poden fabricar més productes i de fet es produeixen molts més del que es poden consumir porta a les indústries a cercar estratègies, com l’obsolescència programada, és a dir que les coses duren menys per a que així s’han de comprar de noves, o queden desfasades i s’han de renovar encara que funcionin.
En resum tant des de la macroeconomia com als llocs de feina ens diuen constantment que hem de produir més, per mantenir els llocs de feina i que el creixement econòmic sostingut, sense importar gaire la destrucció ambiental ni la contaminació, és la base del benestar.
El fet que siguin els empresaris els que tenen els diners i els que determinen què, quan i com es produeix ha portat a que moltes vegades el sindicalisme no s’ha pogut socialitzar un discurs medi ambientalista i fins i tot s’hagi enfrontat als grups ecologistes.

Repartiment de la riquesa, automatització del treball i decreixement
Avui dia, el progrés tecnològic està canviant la producció. Des del sindicalisme no es pot estar contra la tecnologia, el que passa és que atès que les millores de productivitat no van a reduir la jornada laboral amb el mateix sou, sinó a eliminar llocs de feina per incrementar els beneficis s’estigui accelerant la depredació de recursos i per tant la crisi ecològica, a la vegada que moltes treballadores, la majoria de vegades sense possibilitat de reciclatge, veuen com els seus llocs de feina desapareixen o van camí de fer-ho.
Aquesta tecnificació porta a l’aparició de dos debats molt important, el primer el de la renda bàsica universal, que porta associada la necessitat de repartir la riquesa generada entre una població que molt difícilment podrà accedir a una feina remunerada. El segon la necessitat de frenar una espiral depredadora de recursos que no tan sols amenaça tots els ecosistemes del planeta o la vida de les generacions futures, sinó que empitjora les condicions diàries, especialment la de la gent treballadora. És aquí on apareix el vell/nou debat, la necessitat de fer decréixer la producció. Això vol dir racionalitzar el consum de recursos però sobretot repartir la riquesa generada de manera més equitativa. No com ara que amb una tecnologia molt més avançada que fa 50 anys tenim la jornada laboral de fa 100 anys. De manera que cada treballadora regala a l’empresari més part de la seva jornada laboral. És a dir avui un treballador produeix molt més que fa 50 anys amb les mateixes hores, i no s’ha reduït la jornada, per tant de manera general els empresaris extreuen molt més benefici de cada treballador.

Des del sindicalisme, cal abordar com respondre al canvi tecnològic que estem vivint, sense caure en el luddisme (Moviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del segle XIX per tal d’impedir, mitjançant la violència, la introducció de màquines en la industria) però veient com la tecnificació està substituint i n moltes feines sense crear-ne el mateix número de noves. També és necessari agafar per les banyes el fet, incontestable, que la degradació medi ambiental és més gran cada dia, tot i que en alguns aspectes la lluita ecologista ha revertit la situació d’alguns rius i que tant la contaminació com la degradació dels ecosistemes afecten molt més a les classes populars en particular i a la treballadora en general. En aquest sentit, des de les conquestes obreres que signifiquen els EPIs (Equips de Protecció Individuals), els delegats de prevenció i higiene cal anar pensant en com guanyar la batalla pel dret a un medi ambient sa i per llegar una vida millor a les generacions futures.