En defensa de les pensions públiques (2).

Imatge estreta de Público

Segon article on expliquem els perjudicis del pacte de Toledo, el caràcter regressiu de les contrareformes i plantegem alternatives.

Els pactes Toledo es van aprovar a al Congrés dels diputats el 6 d’Abril de 1995. Tot i que van suposar la separació de la despesa sanitària respecte a la de les pensions i que van frenar en part, la idea del PP d’un sistema de capitalitzacions, (que explicàvem a l’article anterior)el seu contingut va consignar tres aspectes molt negatius1 que obriren la porta  a la retallada, constant del sistema públic de pensions:

  1. a) S’acceptà el marc de discussió neoliberal, que planteja la impossibilitat de sostenir les pensions a mig termini, malgrat que no existeixi cap proba empírica.
  2. b) Es consagrà l’equilibri financer dels sistema i per tant s’abandonà la lògica de solidaritat tant Intergeneracional com amb les persones que no poden treballar.
  3. c) Es desconnectà la Seguretat Social del tipus de polítiques econòmiques que es realitzen. Per tant es va permetre analitzar els sistema de pensions sense relacionar-lo amb les condicions laborals o les polítiques impositives

Avui veiem els resultats d’aquests dogmes instaurats als pactes de Toledo, que lamentablement van ser acceptats per CCOO i UGT. Per una banda s’ha allargat l’edat de jubilació fins als 67 anys i s’han allargat els anys que computen per calcular la quantia de la pensió. De manera al 2022 computaran els  darrers 25 anys treballat abans de jubilar-se, així s’intenta reduir la quantia de la pensió atès que normalment és als darrers anys de la vida laboral quan es guanyen salaris més alts.  Aquestes mesures  s’apliquen al present, però en realitat estan pensades per reduir les pensions de gent que està treballant actualment i que per tant hi ha la falsa sensació de que la lluita per les pensions és de la gent ja jubilada.  A banda la darrera reforma ha incorporat a aquest mètode, sibil·lí, de destrucció de les pensions públiques l’anomenat Factor d’Equilibri Intergeneracional2 (FEI), que seguint el dogma neoliberal  vincula la quantia de la pensió a l’esperança de vida i per tant redueix les pensions de de les noves jubilacions.

Per altra banda el FRA, Factor de Revalorització Anual, desconnecta l’evolució de les pensions del IPC i mitjançant una complicada fórmula, que com es pot veure a la imatge , ja està provocant la pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes actuals.

Totes aquestes polítiques, parteixen de l’axioma consagrat als pactes de Toledo de que les pensions no són sostenibles a mig termini i que cal reduir, encara més, les seves quanties. En realitat el que cerquen és privatitzar el sistema de pensions per posar en mans de la banca i de les asseguradores tots aquests fons.

Sabem que la productivitat del treball ha pujat, així com la riquesa produïda a la societat, també sabem que la desigualtat a pujat i que no han parat de créixer el número de milionaris i de pobres3, de fet de 2008 al 2016 el número de rics ha passat de 127.100 a 202.200, és a dir ha crescut un 60%, segons l’informe mundial de la riquesa, segons l’Informe Mundial de la Riquesa de 2017.

Per tant l’infra finançament del sistema públic de pensions té fàcils vies de solució, que no passen en cap cas per la seva progressiva pauperització, sinó per redistribuir millor la riquesa produïda a la societat. Això que sona tan abstracte té mesures concretes fàcilment aplicables.

  1. No acceptar que hi hagi pujades de salaris destinades a fons de pensions privats, sinó que aquestes vagin al públic, perquè està demostrat que las seva gestió és més eficient i els interessos produïts reverteixen sobre la societat i no sobre els beneficis dels banquers.
  2. Deixar de reduir les cotitzacions a la seguretat social (sou diferit). Aquestes “bonificacions” no són altra cosa que més beneficis pels empresaris i pitjors pensions per les treballadores.
  3. Pujar els salari mínim a 1200 € de manera que les cotitzacions de totes les treballadores que el perceben vegin pujades les seves cotitzacions.
  4. Acabar amb el frau de la contractació a temps parcial, pel qual persones cotitzen per 4 hores i en treballen 8 o més.
  5. Ara que venen eleccions no votar a qui vol reduir les pensions

A mig i llarg termini cal plantejar-se reformes fiscals progressives que redistribueixen la riquesa, que tot i que la produïm col·lectivament, cada cop està en  menys mans i anar pensant sistemes que via aquests impostos ajudin a  la solidaritat inergeneracional.

 

 

1) “El Pacto de Toledo: ¿refuerzo del sistema público o vía abierta para su

privatización

http://webs.ucm.es/info/ec/jec9/pdf/P3%20-%20Torres%20L%F3pez,%20Juan.pdf

2) Las pensiones no se tocan

http://seminaritaifa.org/files/2013/09/laspensionesnosetocan_ES1.pdf

 

3) Hay pobres porque hay muy ricos

Informe 04: Hay pobres porque hay muy, muy ricos