Avui amb una taxa d’atur juvenil propera al 40% i un atur estructural del 15% cal reflexionar sobre els mecanismes per evitar aquesta xacra social, que porta la pobresa a centenar de milers de persones treballadores.
Quan parlem d’atur els governs, partits en l’oposició o alguns sindicats solen proposar polítiques econòmiques expansives que estimulin la creació de llocs de treball o l’increment del consum, i quan parlen de la productivitat és per aconseguir produir més barat i poder exportar. La lògica de la devaluació interna europea (baixada de salaris, precarització de les condicions laborals i privatització dels serveis públics) va en aquest sentit: treballar i produir més, guanyant molt menys.
No cal confondre productivitat amb producció. La producció és el nombre de béns o serveis produïts. La productivitat seria el quocient entre la producció i els recursos que hem utilitzat. Els processos d’innovació tècnica i millores de la productivitat s’han anat repetint durant tota la història del capitalisme. La productivitat mitjana en l’Anglaterra de 1913 era de quatre dòlars l’hora, en 1950 de set dòlars l’hora. En 2009 en l’Estat espanyol era de 44,35 dòlars l’hora, a Alemanya de 53,46, a EUA de 58,58, per posar alguns exemples. És a dir, que avui una persona produeix de mitjana set vegades més que fa 60 anys i dotze vegades més que fa 100 anys.
En aquest sentit amb la tecnificació i la mecanització de molts llocs de feina, que fan créixer encara més la productivitat cal pensar maneres de repartir el treball i la riquesa.
La riquesa per a uns pocs
La productivitat s’ha incrementat i, en canvi, la jornada laboral s’ha mantingut, i de vegades augmentat, entorn de les 40 hores des de fa prop de 100 anys. De la mateixa manera, els salaris reals s’han mantingut estables, o fins i tot han baixat a Europa des de principis dels anys 90. Això ha passat perquè els increments de la productivitat han anat a parar majoritàriament a les mans de la burgesia. A EUA un 1% controla el 40% de la riquesa, mentre que un 80% només el 7%. Percentatges pràcticament idèntics que en l’Estat espanyol.
Llavors Per què que les xifres d’atur no deixen de créixer alhora que s’incrementa la destrucció ambiental? Per què la gana estructural afecta a 800 milions de persones en un món que llança el 40% dels aliments produïts? Encara que avui una persona produeix set vegades més que en 1950 i que la població mundial s’ha multiplicat per 2,5, les desigualtats no han desaparegut, i fins i tot s’han incrementat. El que podria haver estat progrés humà, la lògica del sistema, de socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis, ho ha convertit en riquesa per a uns pocs i pobresa per a la majoria.
Quin és la solució llavors? L’única solució a tots aquests problemes, tant el de l’atur com la resta, seria repartir la riquesa creada per la gent treballadora perquè els increments de la productivitat es repartissin, de tal manera que si una persona produeix set vegades més que fa 50 anys, aquesta persona hauria de treballar, com a mínim, la meitat, és a dir, quatre hores.
Mobilització
Des que en 1817 Rober Owen formulés l’eslógan %o201C8 hores de treball, 8 hores de temps lliure i 8 hores de descans%o201D, la mobilització per la reducció de la jornada ha format part de les reivindicacions laborals. El 1º de Maig es commemora la revolta de 1886 en Haymarket, Chicago, que va començar per la jornada laboral de vuit hores. Un altre exemple va ser el de la Canadenca a Barcelona, on entre febrer i març de 1919 es van aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Ambdues revoltes van comportar enormes mobilitzacions de la classe treballadora i molta repressió.
Avui, després que cada reforma laboral i cada avanç tècnic s’utilitzi per acomiadar gent i incrementar l’explotació de les persones que continuen en els lloc de treball, cal recuperar la idea de reducció de jornada laboral. Just al contrari del que diuen les patronals.
Si som capaços com a societat de produir tot el que necessitem en menys temps i amb menys esforç, és necessari que aquesta capacitat s’aprofiti en benefici de tota la societat. No podem permetre, per exemple, que després de donar 100.000 milions d’euros a la banca, aquesta acomiadi al 20% de les persones que treballen en el sector.
En l’Estat espanyol la mitjana de producció per persona és de 64.000 euros a l’any. En canvi, el salari mitjà brut és d’uns 22.500 euros a l’any. Una reducció de la jornada laboral a 30 hores, sense reducció de salari, faria que la producció per persona emprada fora de 48.000 euros, és a dir, a cada empresari li quedarien encara 23.000 euros a l’any per persona. En canvi, es generarien uns quatre milions de llocs de treball, la qual cosa, almenys en primera instància, permetria tornar a un atur del 5%. Aquesta és una mesura senzilla, que sense invertir ni un euro, ajudaria a milions de persones a sortir del pou de l’atur. Això sí, redistribuint la riquesa generada pel treball.