Ens exploten a la feina i ens roben amb els preus de l’habitatge.

El dissabte 12 de maig sota el lema  “Barcelona no està en venda” va tenir llocs una manifestació que es va replicar a moltes ciutats de l’Estat i també a algunes ciutats europees com Nàpols.

Arreu les manifestacions van expressar el malestar veïnal amb la pujada dels preus de l’habitatge, especialment dels lloguers i l’arribada excessiva de turisme. Certament, la presència d’immobiliàries com Engel & Völkers denota que, avui, la compra especulativa d’habitatges a Barcelona es fa des dels més diversos llocs del planeta. Especuladors, firmes hoteleres o empresaris de fora de la UE que mitjançant la inversió de 500.000 € o més, en el mercat immobiliari, obtenen el permís de residència paguen xifres que el veïnat dels barris de Barcelona ni pot ni vol pagar.

Segons les companyes del sindicat de llogaters cada any a Barcelona caduquen uns 40.000 contractes de lloguer a la ciutat, aquestes persones han d’afrontar una pujada desorbitada que ha propulsat el preu mitjà de l’habitatge de lloguer al 900 € mensuals. Alguns diran que «Es el mercado amigo» però se’ls pots respondre que el dret a l’habitatge com l’educació i la sanitat ha d’estar fora del mercat.

L’habitatge, el vestit i l’alimentació són imprescindibles per al sosteniment de la vida i per tant tota persona els hauria de tenir garantits i més en un context en el qual els bancs acumulen desenes de milers d’habitatges buits, es llencen milers de tones de menjar diàriament i les colecions de roba són canviades mensualment dels prestatges de les franquícies.

Pel que fa a l’habitatge, totes les diferents organitzacions que participen a la plataforma coincideixen en el fet què cal derogar la LAU (Ley de Arrendamientos Urbanos) per garantir que les persones que viuen de lloguer puguin tenir un projecte de vida sense estar patint cada 3 anys la incertesa de no saber on aniran a viure, amb tot el que això comporta.

A Barcelona l’encariment de la vida a molts barris de Barcelona tant per la bombolla immobiliària com pel turisme excessiu provoca que milers de veïnes i veïns, especialment de Ciutat Vella, de la Barceloneta, Poble Nou i la Sagrada Família hagin estat expulsats dels seus barris i substituïts per una població flotant de turistes i per persones d’elevat poder adquisitiu el que es coneix com gentrificació de gentry , alta burgesia en anglès.

No podem oblidar, però, el paper que les reformes laborals en favor dels empresaris estan tenint sobre la vida de les treballadores. La precarietat laboral ha portat a un descens continuat dels salaris reals, especialment a sectors com l’hostaleria, sectors en els quals la dimensió de les empreses fa molt difícil l’organització sindical de les treballadores i en canvi facilita la repressió sindical. Si un amo d’una cafeteria s’entera del fet que una treballadora pensa sindicar-se normalment l’acomiada abans que hagi pogut comunicar l’existència de la secció sindical.

 

En conclusió necessitem enfortir la campanya “Barcelona No Està en Venda” i extendre-la més enllà de la capital de Catalunya i socilialitzar les propostes concretes que exisiteixen tantper l’àmbit laboral, com per la problemàtica habitacional. Propostes i mobilitzacions que necessàriament han de contemplar alternatives a tots els nivells administratius. Cal empènyer a totes les administracions a posar al centre de les seves politiques la vida de les persones i no els negocis. Hem d’avançar cap a una ambient social que empoderi la gent treballadora per a exigir els seus drets. El fet que el  12 de maig existissin manifestacions a Barcelona, Palma, València, Màlaga, Madrid,Granada, a Coruña, las Palmas o  Nàpols ha estat un pas molt important