Òscar Simon Bueno (@simongorjeos) aprofundeix sobre el que representen empreses com Uber, Glovo, Airbnb. L’Òscar és sindicaliste de la IAC
- Arran la vaga del taxi
El capitalisme del s. XXI arriba tots els racons del planeta, fins i tot l’Antàrtida o el pol Nord són objecte d’explotació de recursos. Un capitalisme capaç de produir molts dels béns necessaris provocant cícliques crisis de sobreproducció* i que a la vegada manté 815** milions de persones passant gana i 3460*** milions de persones (48,4% de la població global) sobrevivint amb menys de 5’5$ al dia. Dins aquest capitalisme madur la capacitat de generar grans taxes de beneficis cada cop és més petita. Això és conseqüència del major pes a la producció del capital mort (o maquinària). Aquest capital no produeix valor i ha de ser renovat de manera cada cop més ràpida a causa dels avenços tecnològics. Per aquests motiu les economies d’escala, o sigui ser capaç de produir i vendre molts productes, encara que amb un marge baix de benefici, són imprescindibles. D’aquí que cada cop les transnacionals tinguin més pes, a tall d’exemple podem dir que grans empreses com Codorniu, Freixenet o GAES han passat o estan en tràmit d’integrar-se a grups econòmics més grans, com ja va fer SEAT amb Wolfswagen o han fet les companyies aèries mitjançant les anomenades aliances. A la vegada, la tendència neoliberal a centrar tots els esforços en gestionar l’oferta de cada cop més productes a més baix preu accentua aquestes dinàmiques. S’ha de produir més, a més baix cost per competir avantatjosament, excepte amb els béns de luxe destinats a una minoria. Les conseqüències són terribles tant pel que fa al benestar de la gent treballadora com per la relació amb la natura.
Uberització
Webs/app com Deliveroo o Glovo s’ofereixen com plataformes que permeten a moltes treballadores “monetitzar” bicicletes, motos o cotxes. Plataformes que cobren per una comissió per permetre utilitzar el seu software als seus col·laboradors (riders i conductores). A banda també cobren una part als bars i restaurants que apareixen a les seves apps i que poden vendre molts més àpats que l’aforament del local permet. Aquí veiem com el model Pizza Hut avança cada cop més dins la societat, amb tot el que això significa pels drets laborals.
Uber, en un principi, va ser finançada per Google, d’aquí que quan el seus portaveus parlen de lluitar contra el suposat monopoli del taxi no tinguin gaire credibilitat. Doncs bé, Uber i Cabify també són unes aplicacions que posen en contacte persones que necessiten anar d’un lloc a un altre amb una persona que té un cotxe i un GPS. Les conductores paguen el 25% de la facturació a Uber o Cabify.
En realitat aquestes plataformes són empreses de transport que han aconseguit “externalitzar” les seves transportistes. Quan diuen externalitzar es refereixen a no tenir cap transportista en nòmina, sinó un conjunt flotant de persones aturades o precàries que treballen per a elles. Totes aquestes empreses el que volen és tenir com més col·laboradors (en realitat treballadores) millor, no importa que no es puguin guanyar la vida treballant sinó cobrar la comissió per l’ús del software. No obstant s’ha de deixar clar que obliguen a les seves treballadores a estar disponibles unes hores determinades i a acceptar les comandes, o sigui diguin el que diguin els propietaris del software existeix una relació laboral.
Aquestes empreses representen noves maneres d’extreure beneficis econòmics de la gran massa de treballadores a l’atur o precàries a les ciutats del món. Els beneficis es basen en l’explotació de treballadors que produeixen molt poc valor i que són inserits al final de la cadena d’explotació, tot just abans que es realitza el capital mitjançant la venda. D’aquesta manera, els beneficis marginals, el que treuen per cada treball realitzat, és molt poc però la seva economia d’escala (les milers de persones “col·laboradores”, treballadores sense drets) és tan gran que aconsegueixen enormes fortunes pels propietaris del software que relaciona usuàries amb treballadores. Qualsevol taxa o legislació laboral que no surti de les esquenes dels falsos autònoms fa pràcticament inviable aquestes plataformes, d’aquí els esforços per evitar cotitzar a la seguretat social. A Uber, Cabify, Deliveroo o Glovo, les treballadores aporten les eines i només cobren quan es produeix una comanda, de fet aquestes persones dediquen moltes hores al dia a treballar tot esperant que l’aplicació de torn els proporcioni una transacció. L’empresa que fa el manteniment de l’app és pagada a mitges per la clientela i les treballadores. Així, la gent que ha produït aquestes aplicacions guanya diners perquè posa en contacte unes persones amb unes altres via els telèfons mòbils. No fan el transport, de fet no tenen cap transportista contractat. Això passa a totes aquestes apps, no obstant el cas del taxi, en el qual les persones treballen mitjançant l’accés a una llicència de taxi, la situació és més frapant. Uber o Cabify converteixen la figura de l’antic taxista pirata, que anava agafant passatgers d’“extranjis” en una xarxa de treballadores a les quals es cobra una comissió per poder accedir a l’aplicació i a més fa competir aquestes treballadores amb taxistes que han de pagar preus enormes per les llicències i que tenen uns requeriments de manteniment dels vehicles i de seguretat molt elevats. Algú agafaria Cabify, Uber etc. si fos igual de car que el taxi? Llavors, si el combustible i les reparacions tenen el mateix preu per tothom, on està el benefici? Doncs clarament en el sou de les conductores i en la revisió dels automòbils. Així es precaritza una feina que tradicionalment havia estat refugi de persones acomiadades que aprofitaven la indemnització per comprar un taxi. L’existència d’un número limitat de llicències evitava que s’haguessin de fer jornades de 12 diàries per poder portar un jornal a casa. Als EEUU s’ha vist l’efecte d’Uber: jornades molt més llargues per als transportistes, amb més despesa energètica i contaminació per acabar guanyant menys.
La uberització en el fons és retorn al treball a jornal sense drets laborals, això sí, amagat sota les impol·luta i llampant imatge corporativa de les apps. L’avenç en aquest model va contra les vacances pagades, les 14 pagues, la jubilació, el dret a assegurança mèdica, les baixes per malaltia o accident, els permisos per cura de criatures etc.
Airbnbització
Totes sabem que el preu de l’habitatge està pels núvols i que els viatges més o menys barats permeten a una gran massa de la població conèixer altres ciutats. A inicis de segle XX el relloguer era la manera de moltes persones per viure, llits calents o habitacions amb cordes que servien per recolzar-se mentre es dormia dempeus****. Aquesta pràctica va estar lligada també a l’arribada de les onades migratòries del camp peninsular a les grans ciutats. Es rellogaven habitacions a coneguts i familiars. Airbnb ha obert un nou nínxol de mercat aprofitant la dificultat tant d’accedir com de mantenir l’habitatge tot permetent rellogar turistes que estan disposades a pagar molt més per una habitació. Així, persones desesperades per pagar el lloguer o la hipoteca posen en disposició de les turistes habitacions o sofàs i entre totes dues paguen una comissió a Airbnb que cobra de nou gràcies a la xarxa generada via app. Tan gran és la xarxa, que han aparegut negocis de lloguer de pisos o fins i tot finques senceres que permeten a grans inversors extreure una gran quantitat de beneficis. De nou, companyies com Airbnb ens diuen que permeten a “monetitzar” un recurs per arribar a final de mes. De fet, a Barcelona només el 20% de les habitacions que apareixen a Airbnb són de persones que viuen a l’habitatge la resta són apartaments turístics. La solució per a que les classes populars puguin continuar vivint a la ciutat no ha de passar pel relloguer a qui més pagui sinó per entre d’altres mesures la regulació del preu del lloguer, la creació d’un parc públic de lloguer social i la prohibició dels desnonaments per motius econòmics.
A mode de conclusions
La introducció massiva dels smartphones o el 4G permeten moltes coses interessants i d’altres no tant. Pel que fa al món del treball, a part de permetre la fiscalització constant per part dels amos ha reobert la tornada d’escenes que creiem oblidades. Escenes a les quals les treballadores sense feina fan cua per a fer un jornal a la porta d’una fàbrica, a la plaça d’un poble o davant un vaixell a descarregar. El model econòmic i social a la que ens portarà ja l’hem conegut i de fet les nostres àvies ja van lluitar contra ell. Sota els logos de l’e-bussiness hi ha una amenaça global de treballs ultraprecaris i habitatges massificats com els que Dickens descrivia a les seves novel·les.
Aquestes aplicacions representen un pas més del que, per exemple, han fet les empreses de telecomunicacions com Telefònica- Movistar, que ha passat de tenir més de 50.000 treballadores a poc més de 10.000 amb una plantilla. Pel neoliberalisme els costos fixes, entre ells la plantilla de treballadores, s’ha d’eliminar i s’ha de subcontractar, d’aquesta manera intenten incrementar la taxa de benefici. El sindicalisme porta anys lluitant contra les diverses formes d’aquest mètode, ETTs, subcontractacions i ara apps. Si consulteu infojobs podeu trobar moltes ofertes que requereixen estar donat d’alta com autònoma per poder treballar i no només al transport, sinó a sectors com l’odontologia, l’enginyeria o la comptabilitat, per citar-ne alguns.
Darrerament la lluita primer de les subcontractes de Movistar, de la gent de Càrnies En lluita i ara la gent de Deliveroo i Glovo, en els quals les sindicalistes de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i de la Intersindical Valenciana (IV), que han impulsat la plataforma RidersXDerechos, han tingut un paper rellevant, estan començant a aixecar barricades contra aquest retorn a les condicions laborals del s.XIX. Les multes que la inspecció de treball ha interposat a Deliveroo són producte de les vagues de l’estiu passat. Això ens demostra que l’autoorganització de les treballadores mitjançant el sindicalisme, sempre i quan sigui capaç de ser tan flexible en les seves formes d’organització com ho és el capitalisme en les formes d’explotació, segueix sent una eina fonamental en la lluita pels drets laborals. A la vegada l’economia social pot aportar alternatives econòmiques locals que permetin organitzar la retaguàrdia, en permetre la supervivència econòmica de les treballadores reprimides per la patronal. Hem de considerar que quan aquestes empreses detectaven el mínim moviment expulsaven a la persona de l’aplicació (acomiadaven) i fins fa poc la cosa quedava aquí.
La vaga del taxi, tot i les queixes que molta gent pugui tenir respecte al sector, ha significat una lluita contra l’economia de la pobresa aquella que vam superar mitjançant les mobilitzacions. L’economia del “campi qui pugui” sense drets i sense impostos que paguin els serveis públics.
Uber, Deliveroo, Glovo, Cabify i Airbnb són dues cares de la moneda de la precarietat vital, salaris tan baixos i preu de l’habitatge tan alt que necessites tenir 2 o 3 feines i rellogar habitacions per poder sobreviure. Des d’aquí és des d’on s’ha de poder plantejar la resposta social: darrera aquestes aplicacions hi ha el paradís per uns pocs i la pobresa per a moltes.
* http://www.capitalism-and-crisis.info/es/Bienvenido/Nuevo
** http://www.elmundo.es/sociedad/2017/09/15/59bc18e446163f2f7a8b4662.html
*** https://www.bbc.com/mundo/noticias-41836227
**** La lucha por Barcelona Chris Ealham (autor/a) Alianza Editorial