Entrevista a Elena Idoate (@e_idoate), membre del seminari d’economia crítica Taifa i delegada de la CATAC-IAC
“El problema fonamentalment és econòmic: la taxa d’atur és elevada, les condicions laborals pitjors i el repartiment de la riquesa cada cop més desigual, amb la conclusió que la Seguretat Social no es beneficia del creixement econòmic.”
Què està passant amb la Seguretat Social? Perquè té dèficit?
Hem d’entendre que el Sistema Seguretat Social és un nivell de l’Administració Pública a l’Estat espanyol, que des de fa anys presenta una situació financera de dèficit. A novembre del 2017, l’Administració central té un dèficit de -1,51% del PIB, i la Seguretat Social de -0,79% del PIB. Per què hem de considerar aquesta xifra de manera separada de la resta d’administracions i no pas entendre que és un component més d’una situació deficitària conjunta del nivell central, que és qui té la competència? D’altra banda, el deute d’Administració de l’Administració Central és sis vegades superior al de la Seguretat Social (que, a més a més, inclou altres coses a banda de les pensions). Quan parlem de pensions hauríem de parlar també de què passa a les altres polítiques públiques. Rescats bancaris draconians, deute per a finançar infraestructures de dubtosa utilitat, polítiques fiscals regressives i retallades socials mentre que es nodreixen de més recursos partides com la policia i presons.
La Seguretat Social el 2007 tenia un superàvit de l’1,3% del PIB, i des del 2009 presenta dèficit: els seus ingressos no són suficients per a cobrir les despeses. I aquesta situació és conseqüència de la crisi econòmica que té efectes estructurals. En comparació amb el 2007, s’han perdut un 5% dels afiliats a la Seguretat Social, i malgrat la recuperació de llocs de treball, mai s’assolirà la xifra prèvia. A més a més, els salaris van a la baixa, especialment ens llocs de feina que s’han creat amb la reactivació econòmica, amb nivells salarials molt inferiors i condicions de treball més precàries. Amb tot, des del 2007 les cotitzacions socials només han augmentat un 7% però les prestacions socials ho han fet un 47%. El problema fonamentalment és econòmic: la taxa d’atur és elevada, les condicions laborals pitjors i el repartiment de la riquesa cada cop més desigual, amb la conclusió que la Seguretat Social no es beneficia del creixement econòmic.
– Què significa pel futur de les pensions que el govern del PP hagi endeutat la Seguretat Social en 25.000 milions contra la seva tresoreria?
El futur de les pensions no depèn de què puntualment la Seguretat Social tingui un estalvi o un desestalvi. El cert és que caldrà aportar una major part del PIB a les pensions, perquè el percentatge de persones pensionistes incrementarà (transitòriament), però els estudis tendeixen a utilitzar aquest fet (tergiversat i exagerat) com a argument per a carregar-se el sistema públic de pensions. Si les cotitzacions socials augmentessin, com a efecte d’un increment de salaris però també dels imports determinats per la llei, hi hauria prou diners per a pagar més pensions. Però ucada cop és més evident entre analistes i polítics que les pensions no poden finançar-se únicament amb cotitzacions socials i caldria aportar-hi altres ingressos públics. La qüestió és com fer-ho: amb una fiscalitat progressiva, és a dir, redistribuint els recursos i gravant més als agents econòmics que concentren la riquesa (capitals), o bé amb una fiscalitat regressiva. I l’economia neoliberal prefereix aquesta segona opció.
– Per què la revisió dels pactes de Toledo no són suficients per garantir les pensions?
El problema dels pactes de Toledo no és el concepte de suficiència o de garantia. El problema és que han fet contínues retallades de la capacitat adquisitiva de les pensions. Els pactes de Toledo plantegen un sistema en que el pagament de les pensions està garantit i és sostenible, però amb unes pensions de misèria i que exclouen una part important dels treballadors i treballadores. Aposten perquè la cobertura pública sigui molt més baixa per a que la classe treballadora –que s’ho pugui permetre- es vegi obligada a contractar plans de pensions privats. Les diferents reformes de les pensions provoquen la pobresa en la gent gran, que s’estendrà dràsticament en el futur. Un exemple. En el sistema de pensions contributives, un 19% dels homes i un 33% de les dones tenen complements a mínims. Això vol dir que amb el que han cotitzat, segons els paràmetres de càlcul de la Seguretat Social, no arriben a cobrar un import que legalment s’estableix com a mínim. És absurd. El sistema és tan restrictiu que necessita complements addicionals. I cal tenir en compte que els mínims no suposen una font d’ingressos suficient. Les reformes han restringit encara més els paràmetres de càlcul, i quan tinguin ple efecte i comencin a jubilar-se generacions que han tingut vides laborals més precàries que les precedents, que serà ben aviat, es generalitzarà encara més la pobresa en la gent gran.
– Quins són els mecanismes per fer-ho efectivament?
La garantia de les pensions que permetin una vida digna s’ha d’entendre com una política global envers la gent gran, que té moltes dimensions. Caldria posar en comú les diferents necessitats de la gent gran, fent-nos càrrec col·lectivament com a societat. Els serveis públics serien un puntal d’aquesta estratègia, oferint infraestructures i serveis per a cuidar la gent gran en totes les seves dimensions: des de l’atenció a la dependència i les residències, fins als subministraments de serveis bàsics com l’aigua i la llum, així com la cultura. I per fer això cal considerar la vida segons altres paràmetres que no divideixin la població entre actius i passius segons el punt de vista de la capacitat productiva. Cal posar al centre la vida, una vida vulnerable que cal mantenir col·lectivament, en una societat en què la gent gran estigui reconeguda, i no menystinguda. La política de manteniment de rendes continuarà sent important, mentre no hi hagi un desenvolupament suficient de les infraestructures i serveis col·lectius, i per això cal elevar els imports de les pensions, especialment les més baixes, amb un disseny universal, que no exclogui ni penalitzi tan restrictivament qui no ha cotitzat en un model laboral precari i que no contempla moltes feines feminitzades. A l’Estat espanyol, les dones cobren de mitjana un salari el 23% inferior als homes, i en el cas de les pensions, la bretxa s’amplia fins el 34%, amb la qual cosa el sistema de pensions a la pràctica resulta discriminatori.