La sanitat pública catalana no ha arribat a la situació actual per casualitat.
És el resultat de més d’una dècada de retallades, infrafinançament, privatitzacions encobertes i decisions polítiques que han prioritzat els interessos econòmics d’una minoria per davant de la salut de la majoria social.
Durant anys ens han demanat sacrificis. Ens han dit que les retallades eren temporals, que els drets perduts es recuperarien i que calia tenir paciència. Però la realitat és una altra: hem perdut més d’un 20% de poder adquisitiu, les plantilles continuen sent insuficients, les llistes d’espera no deixen de créixer i l’atenció primària, la salut mental, les cures i l’àmbit sociosanitari continuen infrafinançats.
Mentre les administracions parlen d’excel·lència, innovació i nous projectes, els centres funcionen gràcies a la sobrecàrrega de les treballadores. Hores extres estructurals, baixes sense cobrir, temporalitat, burnout i una fuga constant de treballadores que marxen perquè aquí no troben les condicions que mereixen.
En aquest context, també hem vist un govern que opta pel maquillatge en lloc d’afrontar les causes estructurals del col·lapse, prioritzant la gestió de la imatge i els acords amb minories que garanteixen una falsa pau social per damunt de les demandes majoritàries.
Un govern que manté una lògica de continuïtat amb les polítiques de privatització i externalització, mentre evita abordar el debat real sobre el reforç del sistema 100% públic. I al capdavant del Departament de Salut, la Olga Pané, una consellera que ha generat un profund rebuig en el sector per discursos que qüestionen el criteri professional de les treballadores, amb propostes d’incentius econòmics per limitar decisions clíniques com les baixes, i amb declaracions que banalitzen la realitat assistencial.
Ens repeteixen constantment que “no hi ha pressupostos” com a excusa per ajornar qualsevol millora real del sistema. Però ara, quan sembla que finalment es comencen a moure per aprovar-ne de nous, queda clar que el marge polític sempre ha existit i el que ha faltat és voluntat de posar la sanitat pública al centre. Si no intervenim col·lectivament en aquest moment, ni tan sols assegurarem les engrunes, es tornaran a repartir els recursos com sempre i les prioritats seguiran sent les mateixes que han alimentat el deteriorament continuat del sistema.
A tot això hi sumem que, després de tants anys de deteriorament, moltes treballadores han acabat assumint que res no canviarà, que protestar no serveix de res i que només queda aguantar. És el que s’anomena indefensió apresa, i és exactament aquí on volen que siguem: passives, individualitzades i convençudes que no tenim força, perquè una classe treballadora resignada és molt més fàcil de governar que una organitzada.
Cap millora arribarà per voluntat pròpia dels qui han provocat aquesta situació.
La història de la classe obrera ens ensenya que cap dret s’ha regalat mai.
Tots els avenços socials i laborals han estat fruit de l’organització i de la lluita col·lectiva.
Per això hauríem de mirar cap a l’educació.
Les docents han estat capaces de construir mobilitzacions àmplies i unitàries, de situar els problemes de l’escola pública al centre del debat i de demostrar que només la pressió col·lectiva obliga les administracions a moure fitxa.
La sanitat ha d’aprendre aquesta lliçó.
Necessitem organitzar-nos als centres, coordinar-nos entre categories i construir espais de lluita comuns per reclamar una sanitat 100% pública i sense privatitzacions, més inversió pública, la recuperació dels salaris i dels drets perduts, la reducció de les llistes d’espera, el reforç de l’atenció primària, la salut mental, les cures i els serveis sociosanitaris, l’augment de plantilles i la reducció de les ràtios, la jornada de 35 hores, la jubilació als 60 anys, l’estabilització de l’ocupació i l’equiparació de les condicions laborals de totes les treballadores del sistema sanitari i de les cures.
Però cap d’aquestes reivindicacions serà possible si continuem dividides. Necessitem deixar de viure els nostres problemes com a conflictes individuals i entendre’ls com un atac contra el conjunt de la classe treballadora i contra els serveis públics.
Durant massa temps ens han fragmentat per categories, convenis, titulacions i centres de treball. Han fomentat el corporativisme mentre les condicions de totes empitjoraven.
La realitat és que compartim els mateixos problemes i els mateixos interessos.
Quan una categoria lluita sola és més fàcil ignorar-la i quan les reivindicacions es plantegen exclusivament des d’una categoria concreta, sovint s’acaben generant nous desequilibris entre treballadores, alimentant el corporativisme i afeblint la capacitat de resposta col·lectiva. Les direccions i les administracions coneixen bé aquesta dinàmica: dividir per categories és una manera eficaç d’evitar una resposta unitària.
La defensa de la sanitat pública no és només una reivindicació laboral, és una lluita de classe. Quan es degraden les condicions de les treballadores, es degrada també l’atenció que rep la població. Quan els serveis públics es debiliten, augmenten les desigualtats i s’obre la porta a qui vol fer negoci amb la salut.
La pregunta no és què més ha de passar, sinó a què esperem per organitzar-nos.
Cada dia que passa sense resposta col·lectiva és un dia més de precarietat, sobrecàrrega i degradació dels serveis públics. És hora de trencar la resignació, abandonar la passivitat i recuperar la confiança en la nostra força.
Les docents han demostrat que és possible plantar cara, ara ens toca a nosaltres.
Per una sanitat 100% pública, universal i de qualitat. Per la unitat de classe de totes les treballadores. Perquè només allò que lluitem juntes ho podrem conquerir juntes.