Tecnologia, autonomia professional i riscos psicosocials
No és la tecnologia. El problema és quan decisions organitzatives discutibles es presenten com si fossin exigències tècniques inevitables.
Als anys setanta (S. XX), a Califòrnia, molts jornalers agrícoles treballaven amb aixades de mànec curt que els obligaven a passar hores corbats. El dolor d’esquena, les lesions musculars i el desgast físic es consideraven una conseqüència normal de la feina. Durant molt de temps, el debat es va centrar en la manera de treballar dels jornalers. Amb el temps es va entendre que la pregunta correcta no era si els treballadors utilitzaven adequadament l’eina, sinó si l’eina era adequada per al treball que se’ls exigia.
Aquest canvi de perspectiva va ser fonamental per al desenvolupament de la prevenció moderna. Quan es produïa una lesió, la pregunta va deixar de ser què ha fet malament el treballador per passar a ser què falla en l’eina, el procediment o l’organització del treball.
Més de cinquanta anys després, potser ha arribat el moment de formular una pregunta similar sobre els riscos psicosocials associats als sistemes tecnològics de treball.
La paradoxa de la digitalització
Durant dècades, la informàtica es va desenvolupar amb la promesa de simplificar processos, eliminar tasques repetitives i facilitar el treball de les persones. En molts casos ho ha aconseguit. Però també observem una tendència preocupant: l’ús de la tecnologia per reconstruir barreres administratives que la mateixa tecnologia havia fet innecessàries.
Quan un sistema obliga a repetir informació, imposa procediments excessivament rígids, dificulta l’ús de solucions més eficients o impedeix aplicar el coneixement i l’experiència, el problema ja no és tècnic. És organitzatiu.
En plena expansió de la microelectrònica circulava entre els especialistes del sector una pregunta que continua plenament vigent: és tècnicament necessari o necessàriament tècnic? La qüestió continua sent rellevant perquè massa sovint es presenten com a inevitables limitacions que no deriven de la tecnologia sinó de decisions organitzatives adoptades a través d’aquesta.
No podem substituir el criteri expert per la lògica del sistema.
En qualsevol ofici es dona per fet que l’experiència acumulada forma part del valor professional. Ningú no discutiria a un mecànic si prefereix una clau fixa o una clau anglesa per collar un cargol. Es pressuposa que qui coneix la feina és qui està en millors condicions per escollir les eines i els procediments més adequats. En canvi, quan es tracta de programari, sovint es pressuposa que qualsevol eina és equivalent i que l’empresa pot imposar-ne una sense conseqüències sobre la qualitat del treball, la productivitat o el benestar dels treballadors.
Les organitzacions necessiten procediments, garanties i mecanismes de control. Però aquests instruments haurien d’estar al servei del treball i no a l’inrevés. Quan les necessitats del sistema passen a tenir prioritat sobre les necessitats del treball, la tecnologia deixa de ser una eina de suport i es converteix en una limitació de l’autonomia professional.
La tecnologia compleix la seva funció quan amplia les capacitats dels professionals, facilita la resolució de problemes i permet prestar un millor servei. Quan les restringeix, obliga els treballadors a dedicar una part creixent del seu temps i de la seva energia a superar obstacles artificials creats pels propis sistemes.
Paradoxalment, aquest esforç acostuma a recaure sobre les persones més competents. Com més experiència i coneixement té una persona treballadora, més fàcilment identifica les ineficiències del sistema i més recursos dedica a compensar-les. Corregeix errors, busca dreceres, automatitza processos, troba solucions alternatives i evita que les limitacions dels sistemes acabin repercutint sobre els usuaris. Sovint, és precisament aquest esforç el que permet que l’organització funcioni millor del que indiquen els seus propis procediments.
Es tracta d’un treball invisible que rarament apareix als indicadors de productivitat o als procediments oficials. Encara més: en alguns casos aquest esforç és percebut com una resistència als procediments establerts o com un qüestionament de l’autoritat, quan en realitat busca exactament el contrari: millorar la qualitat del servei, augmentar l’eficiència i donar resposta a les necessitats reals de l’organització.
Aquesta contradicció té conseqüències.
Les empreses es beneficien de la capacitat de les seves persones treballadores per superar les limitacions dels sistemes, però sovint no reconeixen ni protegeixen aquesta aportació. Quan les persones treballadores assumeixen la responsabilitat dels resultats però perden la capacitat d’influir sobre els instruments i els procediments necessaris per assolir-los, apareixen la frustració, el desgast i la sensació d’impotència.
Els casos més extrems de deteriorament de la salut mental laboral, com els que van posar en evidència els riscos psicosocials a France Télécom, van demostrar que el malestar laboral no és només una qüestió individual. Darrere dels episodis més visibles acostuma a existir una realitat molt més extensa formada per frustració crònica, desafecció, esgotament i pèrdua progressiva del sentit del treball. Els casos més greus són només la punta de l’iceberg.
Per això, si volem entendre els riscos psicosocials del segle XXI, no n’hi ha prou amb analitzar les càrregues de treball. També hem de preguntar-nos fins a quin punt les eines, els procediments i els sistemes tecnològics amplien o restringeixen l’autonomia professional de les persones treballadores.
Perquè la salut laboral no depèn només de la quantitat de feina que es fa. També depèn de la capacitat real de decidir com fer-la, amb quines eines i amb quin marge per aplicar el coneixement professional acumulat.
Potser, abans d’acceptar una limitació com a inevitable, hauríem de preguntar-nos si és realment una limitació tècnica o una imposició sistèmica. Si allò que es presenta com a impossible ho és per naturalesa tècnica o per decisions organitzatives implementades mitjançant una tecnologia concreta. En definitiva, si la limitació és tècnicament necessària…
Jordi (Koki) Gassiot, secretari de comunicació de la IAC
Subscriu-te al Telegram de la IAC