Versió unificada i revisada dels tres articles publicats al Catacrac, el butlletí de juliol de 2026 d’IAC-CATAC, sindicat de la Confederació IAC
1. La crisi climàtica exigeix coherència
Aquestes darreres setmanes Catalunya està tornant a viure un episodi de calor extrema. Les temperatures han superat els 40 graus en molts punts del país i, un cop més, se’ns ha recordat que la crisi climàtica ja no és una amenaça futura, sinó una realitat quotidiana. Les conseqüències són visibles als centres de treball, als transports, als espais públics i fins i tot en el desenvolupament de les oposicions de la Generalitat, celebrades en plena onada de calor, amb incidències derivades de les elevades temperatures.
Aquesta situació no és un fet puntual. Els incendis forestals que han afectat Catalunya aquests darrers dies, amb milers d’hectàrees cremades, confinaments de la població i un enorme desplegament dels serveis d’emergència, són una nova demostració que el canvi climàtic ja condiciona el nostre dia a dia. Les temperatures extremes, les sequeres prolongades i l’augment del risc d’incendi formen part d’una realitat que ja no admet ajornaments ni polítiques contradictòries.
El Govern de la Generalitat afirma, tant en el seu Pla de Govern com en diversos comunicats recents, que la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic constitueixen una de les prioritats estratègiques de la legislatura. La reducció de les emissions, la protecció del territori i l’adaptació als nous escenaris climàtics formen part dels objectius que el mateix executiu presenta com a eixos centrals de la seva acció de govern.
Fa unes setmanes a la “London Climate Action Week”, el Govern refermava el compromís amb l’emergència climàtica i la reducció d’emissions contaminants i és, precisament per això, que sorgeix una pregunta inevitable: són coherents totes les decisions que està prenent el Govern amb aquests objectius?
Sorprenentment, mentre el Govern apel·la constantment a la necessitat d’adaptar-nos al canvi climàtic, però algunes de les decisions que està impulsant van exactament en sentit contrari.
Una de les més evidents és la voluntat de reduir el teletreball a l’Administració Pública. Ho estem veient en diferents àmbits, com en la negociació del conveni de l’Agència Catalana de l’Aigua o en la negociació del Grup de Mesures Laborals de la MEPAGC. Així doncs, ens trobem que per una banda, el Departament d’Igualtat recomana el teletreball a l’empresa privada, mentre que a les empreses públiques i a la pròpia Administració el Govern opta per limitar una eina que, més enllà de la conciliació familiar i de la modernització del treball, també constitueix una política ambiental de primer ordre.
Resulta encara més sorprenent si es rellegeix l’exposició de motius del Decret 77/20 de teletreball: “Finalment, però no menys important, la implementació d’aquesta forma d’organització del treball contribueix clarament als objectius en matèria de canvi climàtic i qualitat de l’aire, en tant que facilita un model de mobilitat sostenible amb una clara reducció del nombre de desplaçaments, dels costos afegits i del consum energètic, i evita l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle…”. Cinc anys després, el mateix Govern sembla haver abandonat aquest plantejament per tornar a identificar la prestació efectiva del treball amb la presencialitat, malgrat que les circumstàncies ambientals fan avui encara més necessàries les mesures que el mateix decret justificava.
No deixa de ser paradoxal que, mentre el Govern defensa la necessitat de reduir les emissions derivades de la mobilitat i d’adaptar el país als efectes de la crisi climàtica, qüestioni una de les eines que contribueix de manera directa a disminuir els desplaçaments quotidians. Cada dia, milers de persones es desplacen desenes de quilòmetres per desenvolupar tasques que, en molts casos, poden fer-se des de casa o des d’un espai de cotreball pròxim al domicili. Menys desplaçaments signifiquen menys trànsit, menys contaminació, menys consum energètic i menys emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Les dades són contundents, segons estudis publicats per l’Agència Europea de Medi Ambient s’estima que un únic dia de teletreball a la setmana permet evitar, aproximadament, 270 kg de CO2 anuals per persona. Seria l’equivalent aproximat a les emissions associades a un viatge d’anada i tornada en avió entre Barcelona i Madrid. Cal tenir en compte, a més, que aquesta reducció de la mobilitat obligada és especialment rellevant mentre el transport públic continua arrossegant mancances estructurals que no es resoldran a curt termini. El debat sobre el teletreball ja no és només una qüestió d’organització laboral, també és una qüestió de coherència climàtica.
La reducció del teletreball no és només una decisió organitzativa. És també una decisió ambiental. Però aquesta contradicció no acaba aquí. Quan ampliem la mirada, descobrim que forma part d’un model econòmic molt més ampli.
2. Un model econòmic incompatible amb els objectius climàtics
La contradicció climàtica del Govern no s’acaba aquí. Quan ampliem la mirada descobrim que les polítiques sobre mobilitat, territori i model econòmic dibuixen un país molt diferent del que proclamen els discursos institucionals.
Resulta difícil entendre que, en un context d’emergència climàtica, el mateix Govern que demana a la ciutadania reduir emissions qüestioni una de les eines que contribueix precisament a disminuir-les. Però si s’amplia la mirada apareix la contradicció de fons. La reducció del teletreball no és una decisió aïllada, sinó una peça més d’un model econòmic que continua prioritzant el creixement de la mobilitat, del consum energètic i del turisme per damunt de la sostenibilitat ambiental.
Mentre es planteja reduir el teletreball, el Govern impulsa l’ampliació de l’aeroport del Prat per incrementar el nombre de vols i de passatgers, manté el suport a projectes com el Hard Rock i facilita la implantació de grans centres de dades vinculats a la intel·ligència artificial, infraestructures que consumeixen quantitats ingents d’electricitat i aigua. Aquestes decisions contrasten amb els objectius climàtics que el mateix Govern fixa en el seu Pla de Govern i en les seves declaracions.
L’ampliació de l’Aeroport d’El Prat simbolitza aquesta manera d’entendre el país. En lloc d’apostar per reduir emissions i racionalitzar la mobilitat es planteja incrementar el trànsit aeri i consolidar un model econòmic encara més dependent del turisme de masses. Davant aquest projecte, nombroses entitats socials, ecologistes i sindicals donem suport a la manifestació del 20 setembre, convocada per Zeroport, en defensa del territori i contra l’ampliació de l’aeroport. Cinc anys després de la gran mobilització que va aturar l’intent, ara, el Govern i la majoria parlamentària que ha avalat aquesta política, ho tornen a provar per la porta del darrere.
És difícil apel·lar a la responsabilitat ambiental mentre les grans decisions públiques continuen incentivant més mobilitat, més consum energètic i més pressió sobre el territori.
Aquest model territorial té també una traducció directa en el mercat de treball. Convé preguntar-se quin model laboral acompanya l’aposta pel turisme. Aquest sector representa prop del 15% del PIB català i dona feina a centenars de milers de persones però cal veure si una economia cada vegada més dependent del turisme és compatible amb salaris dignes, habitatge assequible i sostenibilitat ambiental.
Segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’INE (EAES), l’hostaleria és una de les activitats pitjor remunerades de tota l’economia. Mentre el salari brut anual mitjà se situa al voltant dels 30.000 euros, a l’hostaleria és gairebé un 40% inferior, uns 17.600 euros. Però aquest model té, també, una clara dimensió de gènere. Les activitats més vinculades al turisme i als serveis, com l’hostaleria o el comerç, concentren una elevada presència de dones i continuen presentant salaris notablement inferiors a la mitjana de l’economia. Segons l’EAES, el salari brut anual mitjà a l’hostaleria és de 17.653 euros, però baixa fins als 16.222 euros en el cas 
de les dones. Al comerç, les dones perceben un salari mitjà de 22.674 euros davant dels 28.939 euros dels homes. Això evidencia que el model econòmic basat en activitats de baix valor afegit no només genera ocupació més precària, sinó també perpetua les desigualtats de gènere.
La crisi ecològica, la precarietat laboral i les desigualtats de gènere no són fenòmens independents, responen al mateix model econòmic. Per això el debat no ha de ser tant si turisme sí o no. El debat és quin model productiu volem per a Catalunya.
També cal analitzar quines activitats econòmiques es promouen sota el discurs de la innovació i la digitalització. Els centres de dades en són un bon exemple. La mateixa Comissió europea adverteix que el consum elèctric d’aquestes infraestructures es podria multiplicar durant aquesta dècada impulsat pel desenvolupament de la intel·ligència artificial. Alhora, diversos informes alerten del seu enorme consum d’aigua per als sistemes de refrigeració, especialment preocupant en els països del Mediterrani que ja pateixen episodis recurrents de sequera.
Totes les decisions del Govern dibuixen un model de país profundament incoherent amb els objectius climàtics que afirma defensar. No és coherent declarar l’emergència climàtica mentre es redueix el teletreball, s’impulsa l’ampliació de l’aeroport, es promouen macroinfraestructures especulatives, s’afavoreix la implantació de centres de dades d’alt consum energètic i hídric i es continua apostant per un model econòmic basat en un creixement il·limitat sobre un territori i uns recursos que són, inevitablement, limitats. La crisi climàtica obliga a assumir que el creixement infinit és impossible.
Cal avançar cap a un model diferent. Un model que redueixi la mobilitat obligada, reforci el teletreball, aposti pels serveis públics, la recerca, la indústria sostenible i l’economia de cures. Un model que posi la tecnologia al servei de les persones i no dels interessos de les grans corporacions. Un model que entengui que el territori, l’aigua i l’energia no són mercaderies inesgotables.
Perquè la veritable sostenibilitat no consisteix a demanar sacrificis individuals mentre les polítiques públiques continuen aprofundint en el mateix model que ens ha dut fins aquí. La sostenibilitat exigeix coherència. No és possible continuar defensant un model basat en el creixement il·limitat quan els recursos naturals són finits. La transició ecosocial no arribarà mentre es continuï apostant per un model de creixement infinit sobre un territori finit. Defensar el teletreball, uns transports
públics de qualitat, els serveis públics i el territori no són reivindicacions separades: formen part d’una mateixa proposta de país. Perquè la lluita contra la crisi climàtica també és una lluita per la justícia social.
3. La conciliació no pot ser un privilegi
El mateix Govern que recomana a les empreses facilitar el teletreball com a eina per afavorir la conciliació de la vida laboral, personal i familiar continua plantejant reduir-lo per al personal de la Generalitat.
Fa només unes setmanes, el Departament d’Igualtat i Feminisme afirmava públicament que el teletreball i les mesures de flexibilitat organitzativa són eines útils per facilitar la conciliació, especialment durant els períodes de vacances escolars. Tanmateix, quan es tracta de les condicions laborals del seu propi personal, aquest mateix Govern continua negociant una reducció del teletreball i de les eines de flexibilitat horària.
La pregunta és inevitable: la conciliació és un dret o depèn de qui sigui l’ocupador?
Aquesta contradicció és encara més sorprenent si es llegeix l’article 1.2 del Decret 77/2020: “1.2 La regulació de la prestació de serveis en la modalitat de teletreball té com a finalitat avançar en l’orientació del treball als resultats, potenciar l’autonomia i la iniciativa del personal en la realització de les tasques encomanades i oferir més flexibilitat en l’ús i la distribució del temps de treball, sense detriment de la prestació del servei públic. Aquest Decret també contribueix als objectius en matèria de canvi climàtic i mobilitat sostenible, i afavoreix la conciliació entre la vida personal i familiar dels empleats públics”.
El Decret justifica la implantació del teletreball perquè ha de contribuir a impulsar una nova cultura organitzativa basada en la confiança, la responsabilitat, però també perquè afavoria la conciliació de la vida laboral, familiar i personal de les treballadores i treballadors públics i permetia avançar cap a una administració més moderna i adaptada a les noves necessitats socials.
Cinc anys després, és el mateix Govern qui sembla qüestionar bona part dels principis que van justificar aquella regulació.
Les administracions públiques han de ser exemplars. No poden recomanar a les empreses mesures que després no estan disposades a garantir al seu propi personal. Si el teletreball és una bona eina de conciliació per al conjunt de la societat, també ho ha de ser per a les treballadores i treballadors públics que sostenen cada dia els serveis públics.
Hi ha milers de treballadores i treballadors que, per les característiques de la seva feina, no poden desenvolupar-la des de casa. És el cas del personal que fa tasques de consergeria, PAE, del personal d’atenció directa, de manteniment, de neteja, de cuina, de brigades, dels serveis d’emergència i de tants altres col·lectius imprescindibles perquè els serveis públics funcionin cada dia.
Precisament per això, la conciliació no pot dependre exclusivament del teletreball. Allà on aquest no és possible, les administracions han de garantir altres eines que permetin compatibilitzar la vida laboral i personal: flexibilitat horària, adaptacions de jornada, organització racional dels torns, ampliació de plantilla, permisos i totes aquelles mesures que facilitin les tasques de cura. La resposta no pot ser igualar tothom a la baixa.
Precisament són molts d’aquests col·lectius els que també pateixen una major precarietat, salaris més baixos i més dificultats per accedir a mesures reals de conciliació. Per què la conciliació continua depenent del tipus de feina que tens o del departament on treballes?
La conciliació tampoc no pot dependre del nivell salarial. No pot convertir-se en un privilegi reservat a qui es pot permetre contractar serveis de cura o assumir els costos derivats d’una organització laboral poc flexible. Ha de ser una opció real per a totes les persones treballadores.
Aquesta realitat té, a més, una clara perspectiva de gènere. Les dones continuen assumint majoritàriament les tasques de cura de fills i filles, persones grans o familiars dependents. Qualsevol mesura que redueixi el teletreball o les eines de flexibilitat horària sense tenir en compte aquesta realitat pot aprofundir desigualtats que encara avui persisteixen i pot suposar un pas enrere en la igualtat efectiva entre dones i homes.
La conciliació no és només una qüestió organitzativa. És també una política d’igualtat.
Igual que la crisi climàtica ens obliga a repensar la mobilitat i el model de país, la conciliació ens obliga a repensar l’organització del treball. Les eines existeixen. El que manca és la voluntat política per utilitzar-les de manera coherent. Des de la IAC-CATAC defensem que la reducció de la jornada laboral ha de servir per avançar en drets, no per retallar-los.
Les 35 hores no poden convertir-se en l’excusa per reduir el teletreball, eliminar la flexibilitat horària o limitar eines que durant anys la mateixa Generalitat ha defensat com a elements de modernització de l’Administració i de millora de la conciliació.
Defensar el teletreball no significa oblidar les persones que no poden treballar des de casa. Significa defensar que cada col·lectiu disposi de les millors eines possibles per conciliar, d’acord amb les característiques de la seva feina. Perquè una Administració moderna no és la que exigeix més presencialitat. És la que sap organitzar el treball pensant en les persones, confia en els seus professionals i garanteix els mateixos drets de conciliació que recomana a la resta de la societat.
La conciliació no pot ser un privilegi, ha de ser un dret.
Subscriu-te al Telegram de la IAC