És necessari retrocedir fins als anys 80 i 90 per a veure de quina forma es van traspassar les competències en matèria de salut a la Generalitat i com aquesta ha anat legislant, per a entendre perquè ens trobem avui en dia amb la sanitat més privatitzada, amb meys diners destinats a personal i amb les pitjors dades de llistes d’espera.
En el moment de les transferèncias ja existien un bon nombre d’entitats sanitàries que no eren de la seguretat social si no que estaven en mans d’entitats locals, ordes religiosos i altres models… Es va entendre en aquell moment que era més senzill continuar contractant els serveis a tercers que la construcció de nous espais i centres. Aquest model s’afiança amb l’aprovació de la LOSC (Llei ordenació sanitaria de Catalunya) el 1990, i amb la seva modificació del 1995 on es dóna empara legal a l’ànim de lucre dels proveïdors de salut contractats pel sistema públic de salut.
Aquestes lleis doncs, no han fet més que potenciar un model privatitzat ja de base, que s’ha anat consolidant a través de les mesures adoptades fins a dia d’avui, per tots els governs de diferents signes i colors.
Des de la IAC no podem més que criticar aquesta evolució i defensar polítiques totalment oposades a les privatitzadores, considerem que la sanitat ha de ser de gestió, provisió i titularitat 100% públiques.
Fa poques setmanes coneixíem el resultat d’una investigació realitzada per periodistes britànics en la que s’acreditava de forma clara el sobrecost que pot suposar per a les arques públiques la col·laboració públic-privada. El principal sistema privatitzador utilitzat allí és el conegut com PFI (Iniciativa de finançament privat) Es tracta de centres públics que han estat construïts mitjançant concessions d’obra pública en els quals la gestió de l’edifici sanitari i la provisió de serveis recau sobre l’empresa privada durant un temps determinat. Aquest model ha estat l’utilitzat a Madrid els anys de Govern d’Esperanza Aguirre.
Si bé aquí a Catalunya aquest model de privatització ha estat únicament emprat en el cas de l’Hospital Moises Broggi, ha deixat clar els seus mals resultats, arribant a duplicar el cost final respecte al de l’adjudicació, com va acreditar l’informe de la sindicatura de comptes 28/2015. Per altra banda, el principal procés de desprivatizació que s’ha produït al nostre país, també va deixar en evidència que les intervencions en el centre privat suposaven un sobrecost del 12% respecte al centre públic que va asumir l’activitat.
El resultat d’aquest “mercat relacional” que suposa el nostre model sanitari queda ben reflectit en aquest mapa, en l’elaboració del qual van participar activament delegats de CATAC-CTS/IAC. I la traducció en xifres, d’aquest mapa son les dades en despesa santitària pública gestionada per les comunitats autònomes (1).
D’aquestes dades es poden extreure nombroses conclusions, volem destacar però la remuneració del personal sanitari a Catalunya. Ens sembla indecent estar 10 punts per sota de la mitjana Espanyola en % del total de la despesa sanitària destinada al personal. Entre d’altres motius aquesta diferència és causada per la gran concertació que patim a la nostra Comunitat, 16 punts per sobre de la mitjana Espanyola, i les pitjors condicions que pateix aquest sector. Com sempre hem defensat, avui més que mai és necessària “Una sanitat, un Conveni”, no podem continuar permetent que per la mateixa feina es tinguin condicions salarials i de treball diferents en funció del tipus de centre en el que treballis tot i ser tots proveïdors de serveis al CatSalut.
Una altra de les conseqüències d’aquesta desastrosa gestió sanitària, són les nefastes dades en llistes d’espera quirúrgica (2).
Som, amb diferència, la comunitat amb major nombre de pacients en llistes d’espera, amb una major taxa per cada mil habitants, 8,5 punts per sobre de la mitjana de l’Estat espanyol. La mitjana d’espera en dies per a una intervenció és de 146 dies, només superats per Castella – La Manxa (149) i Andalusia (164), la mitjana Espanyola és de 115 dies. La població de Catalunya és el 16,22% (2017) del total de la població del Regne d’Espanya, en canvi, el 25,03% del total de persones en llistes d’espera quirúrgiques a l’estat, son de Catalunya.
Si bé les dades són realment alarmants en tot l’estat, que Catalunya es trobi amb les pitjors xifres, malgrat estar en la mitjana de despesa en euros per habitant, amb 1388€ sobre els 1370€ de la mitjana espanyola, és un altre argument per defensar que el model públic – privat és un model que no funciona.
Per a resoldre el problema de les llistes d’espera, la sanitat privada ja s’ha ofert en nombroses ocasions com a salvadora del sistema. Fins i tot algun “sindicat” a Andalusia ha defensat aquesta mesura. De fet, aquesta és la voluntat, deteriorar lo públic per afavorir la privada.
És obvi que l’únic problema no és la privatització de la sanitat. En aquest article, el nostre delegat en el Consorci Mar Parc de salut de Barcelona, ja assenyalava alguns dels principals aspectes del sistema que era necessari abordar per a millorar la situació. Augmentar la dotació pressupostària per atenció primària i comunitària i afrontar els determinants socials de la salut són dos mesures totalment necessàries per a la prevenció, i amb ella, evitar la posterior atenció hospitalària, més cara i amb majors riscos per als pacients. Malauradament l’evolució en els últims 8 anys sembla anar en sentit oposat, reforçant només l’hospitalària i deteriorant més la primària. Que el 75% de l’hospitalària sigui concertada i el 25% pública i per contra la primària sigui 25% concertada i 75% pública potser té alguna cosa a veure, sense oblidar que la capacitat de negoci és molt major en l’àmbit hospitalari.
Tot i la gran quantitat d’evidències que justifiquen altres polítiques sanitàries, desgraciadament avui ens trobem amb un govern que es fa dir progressista, que vol implementar una nova llei, que no fa més que consolidar i potenciar aquest model privatitzador, la “llei de contractes de serveis a les persones”, popularment coneguda com a “llei Aragonés”. Ens trobaran davant, ferms, col·laborant en la Plataforma aturem la llei Aragonès, al costat de més de cent entitats per a evitar la implantació del cop definitiu als serveis públics que suposaria una llei d’aquest tipus.
Des de la IAC continuarem defensant una sanitat de gestió, titularitat i provisió 100% públiques, primarista, salubrista, universal i oberta a la participació real de treballadores i usuàries.