Declaració IAC davant les darreres mesures del govern de l’Estat.
No és cap secret que en períodes aguts de lluita de classes (i aquesta crisi ha esdevingut l’excusa perfecte pels poderosos per disciplinar encara més el món del treball) el llenguatge esdevé la primer víctima: l’anunci del president de “Prohibir acomiadaments” n’és una mostra. Cal aclarir que prohibir l’acomiadament seria declarar nuls aquests, i amb caràcter retroactiu, doncs són milers i milers els acomiadaments que ja s’han fet des del començament d’aquesta crisi sanitària.
Per contra, aplicar la reforma laboral amb tota la seva virulència i declarar improcedents els acomiadaments que es facin a causa de la situació de pandèmia, és consagrar (a preu de saldo) l’acomiadament lliure en uns temps on els treballadors s’han estat jugant la vida anant a treballar.
El RD-L 9/2020 de divendres (27/3/2020) doncs no prohibeix els acomiadaments, ve a dir que no considerarà justificat l’acomiadament en base a les causes de suspensió i reducció de contractes del articles 22 i 23 del RD-L 8/2020. No hi ha cap prohibició d’acomiadaments, cap referència a qualsevol altra causa econòmica, tècnica, organitzativa o productiva. Per tant el govern no ha prohibit els acomiadaments. Per fer-ho s’hauria d’establir la nul·litat, no la improcedència.
Això ens porta a la segona mesura anunciada només fa unes hores; l’anunci de que s’aturen totes les activitats econòmiques no essencials en els propers dies. Aquesta mesura, suposa també un pas més en la regressió que suposen les dues darreres reformes laborals. Aquestes reformes laborals s’haurien de derogar amb caràcter immediat per fer front a la situació actual amb un mínim de justícia social.
Des de els sindicats que conformem la IAC feia setmanes que demanàvem la implementació de mesures en forma de permís retribuït per a totes les persones treballadores. Però aquesta mesura s’hauria d’haver pres ja fa dues setmanes, l’endarreriment es ha fet perdre un temps preciós, que malauradament mesurarem en vides. Aquest permís, que és un cessament obligatori de l’activitat, no ha de ser costejat per les treballadores. Les empreses (o les patronals de manera subsidiària) haurien d’assumir els dies de permís decretat; però especialment les mútues laborals responsables de les contingències i malalties professionals i, especialment, de la prevenció.
A més, aquesta mesura va acompanyada d’uns permisos retribuïts que hauran de ser recuperables. Estem doncs davant una tercera reforma laboral encoberta encara més regressiva que les anteriors? Són les persones treballadores les que hauran de pagar amb la renuncia a les seves vacances, o els descansos setmanals, el cost econòmic d’aquesta crisi sanitària?
En resum, les mesures del govern estan fent que les treballadores i les finances públiques estiguin costejant la crisi i això no pot ser. Sempre parlen de coresponsabilitat i ara les empreses, específicament les grans, es renten les mans. Un cop més socialitzen les pèrdues i privatitzen beneficis.
Front això cal seguir lluitant per aixecar una gran plataforma d’organitzacions per un pla de xoc social que redistribueixi la riquesa i refinanci i desprivatitzi de forma permanent el sector sanitari i alliberi de mans privades tots els recursos i els drets bàsics per posar-los al servei de l’interès comú.
Tal com venint reclamant amb molts sindicats alternatius i organitzacions socials les mesures haurien d’incloure, antre altres, l’exoneració de lloguers, hipoteques i subministraments bàsics; una renda bàsica incondicional per a tothom; derogació de la llei d’estrangeria i CIES i aturar la recentralització i actituds autoritàries dels cossos armats.
Animem a les persones treballadores a lluitar per un #PladeXocSocial.
Expressem el nostre reconeixement a les treballadores sanitàries, de la neteja, alimentació, de l’energia, les telecomunicacions, els serveis d’atenció i de tots els sectors que aquests dies s’estan deixant la pell.
Volem acabar amb un recordatori per totes les persones malaltes i els seus familiars i amics.