Els líders sindicals Nicolás Redondo i Cándido Méndez, de la UGT, i Antonio Gutiérrez i José María Fidalgo, de CCOO, recolzen per carta al franquista Martín Villa acusat de crims contra la humanitat.

En relació als crims del franquisme, Rodolfo Martín Villa, ha estat citat per la justícia Argentina com a responsable de la Massacre de Vitòria, un fet que podria suposar-li la condemna de reclusió per vida. Entre altres càrrecs polítics i sindicals del franquisme, Martín Villa, va ser ministre de Relaciones Sindicales entre el 1975 i 76 quan, el 3 de març del 76, es varen produir els fets que van provocar 150 persones treballadores ferides i 5 de mortes. Contra Martín Villa s’ha dictat una ordre de crida i cerca internacional, per crims contra la humanitat no executada per l’Estat espanyol.

Els ex-secretaris generals de CCOO i UGT s’han sumat al recolzament dels ex-presidents del govern espanyol Gonzalez, Aznar, Zapatero i Rajoy. Des de la IAC valorem com a escandalosa aquesta connivència dels partits polítics i sindicats  de l’estructura del règim del 78, l’actual monarquia hereva del franquisme, que evidencia com la Transición es va convertir en un blanquejament del Movimiento i el Sindicato Vertical.

El 3 de març de 1976 varen ser assassinats Pedro María Martínez Ocio ( de 27 ays), Francisco Aznar Clemente (17), Romualdo Barroso Chaparro (19), José Castillo García (32) i Bienvenido Pereda Moral (30) i ferides unes 150 persones.  Els fets es van produir en la dissolució d’una assemblea de persones treballadores, en vaga per la renovació de convenis,  concentrats a l’església de Sant Francesc d’Assis  del barri de Zaramanga (Vitòria). La Policía Armada espanyola va engegar foc real, de pistoles i subfusells, contra les persones concentrades. Les fonts policials parlen d’haver engegat 3.000 trets de bala: hemos contribuido a la paliza más grande de la historia. Aquí ha habido una masacre. Fraga era el ministre d’interior… Lluis Llach va composar Campanades a morts arrel de l’impacte emocional d’aquests fets.

Ni els sindicats de la IAC ni les persones que els formem donarem suport a les accions criminals del franquisme, al contrari. Exigirem responsabilitats i condemnarem qualsevol tipus de repressió, molt especialment, la generada pels estats contra les persones treballadores.