Doctores tiene la Iglesia, així com les universitats.

Malauradament, la reacció de les universitats a l’escàndol social que representa la publicació de casos d’assetjament sexual, ja sigui per les similituds en la seva estructura de poder com a l’exercici del principi d’autoritat i l’esperit corporatiu, s’assembla massa a la reacció de l’església catòlica en circumstàncies semblants.

Davant del degoteig de casos que estan sortint a la llum pública, d’un problema que afecta a totes les universitats catalanes, la reacció dels equips de govern i rectors/es apunta a prioritzar els interessos institucionals per sobre de la protecció de les víctimes.

Ja en un article de l’any 2018 s’advertia que l’entorn, coneixedor de la situació, ha amagat i protegit l’assetjador mentre ignorava i desprotegia a les víctimes. Situacions que, quan s’han fet públiques, en molts casos l’entorn ha reconegut que ja ho sabien, n’eren coneixedors i no van fer res. “Ja saps com és, és molt passional, se li ha de deixar una mica de marge perquè aporta molts projectes i publicacions, i molts recursos econòmics a aquesta universitat“^[1].

Els protocols de tractament de l’assetjament sexual a les universitats, en molts casos, s’han fet des de la part institucional, amb una gran capacitat de control de la institució però amb poquíssima (o nul·la) capacitat de control de la representació de les persones treballadores o estudiants: protocols totalment controlats per “l’acadèmia”^[2].

Com a exemple paradigmàtic cal citar la Sessió de Claustre^[3] de la UAB del passat 3 de maig: davant del moviment de tots els sindicats de la UAB per a convocar un Claustre extraordinari el rector va decidir tractar aquest tema al Claustre ordinari de primavera, com a punt número 8 i últim de l’ordre del dia. El debat d’aquest punt, en una sessió convocada a les 8:30, va començar a les 13:45 quan molts dels assistents, especialment els estudiants, ja estaven marxant per atendre altres compromisos. La secretaria general va fer una intervenció de 45′, on no va aclarir cap de les preguntes que, prèviament, se li havien fet arribar al respecte de l’aplicació del protocol. Tampoc es va permetre intervenir a la Secció sindical de la CGT, una censura sense precedents, tot i haver-ho sol·licitat en temps i forma. Les intervencions de la part acadèmica es van adreçar, principalment, a rebutjar les accions de protesta a l’assetjament sexual dels estudiants, sense apostar per un clar posicionament de l’acadèmia contra aquest assetjament. A la sessió no es va poder presentar cap proposta ni es va poder consensuar cap posicionament de la comunitat universitària contra l’assetjament: tot plegat va constituir una sessió vergonyosa.

Els casos d’assetjament sexual (i de qualsevol altre tipus), a les universitats, es poden donar dins i entre tots els estaments (professorat, estudiants i personal d’administració i serveis) però són especialment greus quan hi ha un abús de poder que deixa indefensa a la víctima. Aquests casos, amb abús de poder, acostumen a succeir entre personal docent i estudiantat (especialment de tercer cicle) i entre persones treballadores, en els dos casos per la seva dependència orgànica.

Com ja es denunciava a assetjament “PARADISE” a les universitats, casos paradigmàtics es donen entre la jerarquia dels grups de recerca i els departaments: els docents “high level” poden tenir nivells de poder sobre altres docents de més baixa categoria, però també sobre estudiants de tercer cicle (…). Quan s’estableix una relació vertical d’assetjament la víctima queda absolutament desprotegida. L’assetjament pot ser sexual o psicològic (mobbing), o una barreja d’ambdues coses. La indefensió de la víctima és tan gran que es veu abocada a la submissió o abandonament ABSOLUT de la seva carrera acadèmica i professional. L’assetjador, normalment revestit d’una pàtina de reconegut prestigi (i principi d’autoritat), impedirà el desenvolupament professional de la víctima en tot el seu àmbit d’influència acadèmica… Això afecta també a una gran part del personal de suport a la recerca, conegut com a PAS de capítol 6 (C6), normalment amb contractes d’obra i servei que depenen directament d’un projecte dirigit per un investigador d’alt nivell. Si no hi ha projecte, es produeix l’acomiadament del C6…, en cas de que no es produeixi una submissió evident.

La situació no és nova, aquest greu abús s’ha produït durant anys, masses, però avui en dia tenim l’oportunitat de començar a intervenir per evitar-ho gràcies a les persones que estan interposant denúncies i fent emergir els casos soterrats: han de rebre el màxim suport, i agraïment, de tota la comunitat. Però també hem de saber detectar, protegir i intervenir, aquells casos que se invisibilitzen: per què en la majoria de situacions la víctima resta superada per la situació.

Però la institució no es pot permetre el luxe de mantenir-se per sobre de la situació. En aquests moments, els rectors, els equips de govern, ens demanen que des del seu “principi d’autoritat” els donem confiança per a prendre, des de la seva “superioritat acadèmica”, i amb tota la nostra complicitat, la confiança per actuar directament en el problema, per poder respectar el dret a la confidencialitat, la intimitat i la no re-victimització: de cap de les maneres!

En cap cas podem donar cap confiança a una institució que, com l’església catòlica, ha permès l’abús de poder i l’assetjament des dels seus orígens. Això significaria una temeritat, i deixadesa de funcions per part dels sindicats. Hem d’exigir responsabilitats polítiques, informació, fer seguiment dels casos, i actuar com a contrabalança d’un poder institucional que ha demostrat prioritzar sempre els interessos corporatius de l’acadèmia, i que només ha començat a actuar per la pressió de titulars de diari i portades de telenotícies. Hem d’aconseguir que els protocols d’assetjament sexual, a l’igual que els altres, passin per òrgans paritaris (treballadors – institució) i per òrgans de seguiment i control de l’estudiantat.

 

Col·lectius assemblearis d’universitat – Intersindical alternativa de Catalunya

---

^[1] Assetjament “PARADISE” a les universitats, K. Gassiot (2018)

^[2] Podeu llegir l’article Plou merda sobre la UAB publicat per la Secció sindical dels CAU-IAC de la UAB (2023).

^[3] El Claustre és l’òrgan màxim de representació de la comunitat universitària i debat les línies generals d’actuació de la Universitat, controla la gestió dels càrrecs i impulsa l’activitat normativa d’altres òrgans, en els termes establerts en els Estatuts i aquest reglament. Article 1 del reglament del Claustre de la UAB.