La Maria Antònia Simó Andreu va néixer a Barcelona el 1915. La seva mare Maria Andreu Baget era mestra, una anarquista convençuda, que mentre el dictador Franco no ho va impedir, va ensenyar utilitzant la pedagogia activa de Ferrer i Guàrdia, entre altres mètodes avançats. El seu pare biològic va ser Andreu Nin Pérez, també mestre i traductor, però sobretot un polític sindicalista, marxista, fundador del POUM, i molt crític amb Stalin, per ordre del qual va ser assassinat. El seu pare adoptiu va ser Ismael Simó Blanch, un altre anarquista convençut. Tots aquests antecedents van influir en la seva manera de ser. I la Guerra civil espanyola, de la qual no en volia parlar, la va marcar profundament.

De formació va ser infermera, encara que després de la guerra ja no va poder exercir. A la seva joventut va tenir dues grans aficions, que malgrat els aires de canvi que va portar la Segona república espanyola, no eren freqüents entre les dones: l’aviació i la muntanya.

Va ser en l’àmbit aeronàutic on es van fer grans amigues amb la Maria Pepa Colomer (1), per exemple, una altra dona rellevant.  Però va ser a la muntanya on va destacar durant tota la seva vida. Maria Antònia va començar molt aviat a caminar, escalar i esquiar per les muntanyes.

Després de la guerra, a causa de les restriccions de circulació, la seva activitat va estar limitada a les muntanyes més properes a Barcelona, ​​com ara Montserrat, el Figaró o altres escoles d’escalada. A mesura que s’anava poden ampliar el radi d’acció, anava al Pedraforca i als Pirineus, especialment al Pallars, l’Aran i alguns sectors de l’Aragó, explorant també el vessant francès. Posteriorment, a partir de la dècada de 1960 va poder anar als Alps, a l’Atles, als Andes, etc. Per celebrar els seus 70 anys va anar a l’Annapurna i encara que al final es va haver de conformar a arribar al camp base i després voltar la muntanya, va tornar absolutament feliç d’haver anat a l’Himàlaia.

Va realitzar un gran nombre d’ascensions, moltes d’alta dificultat, tant a l’estiu com a l’hivern. Algunes de les seves primeres (2) són: a Montserrat, les vies Maria Antònia al Dit (1941) o a la Nina (1942); al Pedraforca, la via Estrems-Maria Antònia (1941) o la variant Maria Antònia-Faus (1946) i, als Pirineus, la SO de l’Anayet o la Maria Antònia-Colomer a l’Agulla Inferior d’Amitges (1950), entre d’altres. Tot i que gairebé sempre va escalar en companyia masculina (hi havia poques dones!), va fer algunes primeres exclusivament femenines: amb Carmen Arribas a l’Agulla Bustamante, a Picos d’Europa o a la paret de Santillana a la Pedriza del Manzanares; i amb Olga Carreras, el 1960, a un pic vertical i esmolat de la Vall d’Aran, que a partir de llavors va rebre el nom de Tuc des Hemnes (3), Pic de les Dones en aranès.

Va acomplir també una gran tasca divulgadora, a l’impartir cursos d’esquí, escalada i muntanyisme, ja que tenia una gran capacitat d’organització i comunicació. A més, va publicar nombrosos llibres, juntament amb Agustí Jolis i Felisart, el seu marit. Les guies Simó-Jolis són part fonamental de la bibliografia pirinenca i ella va aportar allò que semblava una novetat: incloure les ressenyes d’escalada i capítols d’història, etnografia, etc. En realitat, allò que feia era recuperar la visió tradicional de l’excursionisme català en què s’havia format, la idea de les persones que van viatjar i explorar al  segle XIX. Un territori també ho és en funció de la seva història humana i natural, que es condicionen mútuament, i ella n’era molt conscient.

En parlar del Pirineu, les seves muntanyes preferides, ho feia d’una manera integral. Li desagradava que l’etiquetessin simplement com a escaladora. Era més aviat una exploradora de tots els aspectes. Mai no es va fixar un objectiu concret ni volia ser una col·leccionista de pics. Tota la seva vida va anar a la muntanya per gaudir de paisatges, recórrer corriols, escalar, esquiar i estar en contacte amb la natura. Va descobrir a més la gent i els pobles, amb la seva història. Això la fascinava especialment i solia passar hores parlant amb les persones que trobava pel camí. Aquestes explicaven la història no escrita. Després, com a lectora impenitent que era, cercava sempre en llibres i articles la història impresa.

Simó va escalar fins als 71 anys, va esquiar fins als 83, i va caminar fins poc temps abans de morir, el 2007, amb 92 anys.

Cristina Simó Espinosa

Notes

(1) Maria Josep Colomer i Luque: va ser la primera aviadora catalana de la història (llicència de pilot del 19 de gener de 1931).

(2) En l’àmbit de l’alpinisme, un “primera” és una ascensió que no ha realitzat mai ningú abans.

(3) El Tuc de les Hemnes és una agulla rocallosa situada a la serralada que hi ha a sobre del túnel de Vielha, a l’oest de la Pala de Sarrahèra.

M. A. Simó va participar  escalant en el rodatge de diverses pel·lícules. A El trono del diabló (1944), de Francesc Comas, interpreta la protagonista d’un equip de rescat en muntanya i a Escalada (1956), reportatge del NO-DO de Joan Serracat, és membre de l’equip que escala l’agulla del Trencabarrals de Montserrat.

 

 

Segueix-nos, també, pel canal de Telegram!

 

Publicacions previstes:

• • • • • 27/2/25 Nachthexen, les bruixes de la nit
        • 28/02/25 Una Ventafocs ameríndia: Malintzin
        • 3/3/25 “Les Rescluses”
        • 4/3/25  Tilly, l’aeronàutica motorista
        • 5/3/25 Agustina Saragossa i Domènech
        • 6/3/25 Marietta
        • 7/3/25 Maria Antònia Simó