La IAC reclama avaluar el retorn social i laboral dels megacentres de dades
La portaveu de la IAC, Assumpta Barbens, ha participat en la roda de premsa i concentració de la campanya No als megacentres de dades a Catalunya, que suma més de 140 entitats adherides. A la roda de premsa hi han intervingut també representants de SETEM, Ecologistes en Acció, IAC, CGT i femProcomuns, membre de la Xarxa d’Economia Solidària (XES).
A. Barbens ha advertit que la construcció de macrocentres de dades va més enllà del debat tecnològic: «Estem parlant de model productiu, d’ocupació, d’energia i, en definitiva, del model de país que volem construir».
La portaveu de la IAC ha qüestionat que les grans inversions es tradueixin necessàriament en ocupació estable i ha alertat del risc de repetir la mateixa política del totxo, però revestida de modernitat i digitalització.
La IAC defensa avaluar, abans d’autoritzar aquestes infraestructures, el retorn social, laboral, industrial i energètic, l’ocupació permanent que generaran i els recursos que comprometran durant dècades: què guanya el territori a canvi dels recursos que posa?.
Intervenció d’Assumpta Barbens, portaveu de la IAC, a la roda de premsa contra els megacentres de dades
La construcció de macrocentres de dades va molt més enllà d’un debat sobre tecnologia o intel·ligència artificial. Estem parlant de model productiu, d’ocupació, d’energia i, en definitiva, del model de país que volem construir. Durant massa anys ens van explicar que qualsevol gran inversió era bona pel simple fet de ser una gran inversió.
Ho vam viure amb la política del totxo: construir, construir i construir. Les grans xifres d’inversió ocupaven els titulars i les conseqüències socials, territorials i econòmiques quedaven per a després. Ara correm el risc de repetir la mateixa política del totxo, però revestida de modernitat i digitalització.
Primer construïm el macrocentre de dades. Primer comprometem el sòl. Primer reservem centenars de megawatts de potència. Primer adaptem les infraestructures. I després ja ens preguntarem i valorarem quin retorn deixa realment al territori.
Des del sindicalisme creiem que l’ordre hauria de ser exactament el contrari. Molta inversió no significa necessàriament molta ocupació. Quan se’ns anuncien aquestes infraestructures, una de les primeres xifres que apareix és sempre la inversió: centenars o milers de milions d’euros.
Però a nosaltres ens interessa una altra xifra: quants llocs de treball estables queden quan s’acaba la construcció? La major part de l’impacte econòmic es concentra en la fase de construcció.
Un centre de dades típic d’uns 23.000 metres quadrats pot arribar a mobilitzar aproximadament 1.500 treballadors durant el pic de construcció. Una vegada acabat i plenament operatiu, l’ocupació permanent se situa al voltant de 50 persones.
Això és el que ens preocupa. Una enorme inversió, una enorme demanda energètica i una ocupació permanent molt reduïda. Això és tornar a l’economia del totxo.
Durant uns anys tenim grues, obra, contractes i ocupació vinculada a la fase de construcció. Però quan les grues marxen, ens queda una infraestructura que continuarà consumint energia i recursos durant dècades i que genera comparativament molt poca ocupació directa.
I no parlem d’un risc teòric. A Irlanda, els centres de dades han passat de consumir el 5% de l’electricitat mesurada del país l’any 2015 al 23% l’any 2025. En només una dècada, pràcticament una quarta part del consum elèctric.
I quin retorn social i laboral obtenim per cada megawatt d’energia, cada metre quadrat de sòl i cada infraestructura que posem al servei d’aquest model? Perquè aquests recursos tenen un cost d’oportunitat.
L’energia que reservem avui per alimentar un macrocentre de dades és energia que demà podem necessitar per electrificar la indústria existent, per implantar noves activitats productives, per descarbonitzar l’economia o per garantir les necessitats de la població.
Estem davant d’empreses multinacionals amb una enorme capacitat inversora que poden concentrar grans quantitats de potència elèctrica en activitats molt intensives en energia però poc intensives en ocupació. Això acaba condicionant què es pot instal·lar després en aquell territori. Perquè la capacitat de les xarxes no és infinita.
Per tant, quan reservem una enorme quantitat de potència per a un macrocentre de dades també estem prenent una decisió sobre el futur industrial del territori.
Precisament aquests dies el Govern de la Generalitat ha anunciat la creació de l’Observatori Català d’Intel·ligència Artificial i Mercat de Treball. De què serveix crear un Observatori per analitzar els efectes de la IA sobre l’ocupació si, paral·lelament, prenem decisions sobre les infraestructures que condicionaran aquest model durant les pròximes dècades?
L’Observatori hauria de servir precisament per fer-nos aquestes preguntes abans i per fer-ho amb participació de les organitzacions sindicals. Abans de comprometre el territori. Abans de comprometre la potència elèctrica. Abans de construir.
Volem saber quants llocs de treball permanents generarà aquesta infraestructura, quants megawatts necessitarà, quants llocs de treball genera per megawatt consumit i com es compara aquest retorn amb altres activitats industrials que podrien utilitzar aquests mateixos recursos.
Cal una avaluació del retorn social, laboral, industrial i energètic abans de prendre decisions irreversibles. Perquè si construïm primer i estudiem les conseqüències després, l’Observatori arribarà tard.
No repetim els errors del passat. Catalunya ja coneix prou bé un model econòmic basat en grans operacions, grans inversions i construcció. I també coneixem què passa quan confonem inversió amb desenvolupament. No tota inversió genera el mateix retorn social. No tota activitat genera la mateixa ocupació. I no totes les activitats fan el mateix ús dels recursos limitats d’un país.
Per això, defensem que abans d’autoritzar macrocentres de dades hem de poder respondre una pregunta molt senzilla: què guanya el territori a canvi dels recursos que posa?
No volem tornar a una política del totxo en què primer construïm i després ens preguntem què ens ha quedat. Volem política industrial. Volem ocupació estable i de qualitat. Volem que l’energia disponible serveixi per construir un teixit productiu diversificat i generador d’ocupació.
I volem que les grans decisions sobre energia, territori i infraestructures responguin a les necessitats de la població.
Perquè un macrocentre de dades no és només una infraestructura digital. És una decisió sobre a què destinarem durant dècades una part dels recursos del país.
Subscriu-te al Telegram de la IAC