Escodrinyant el II Conveni SISCAT, part I: Pujada salarial o enginyeria financera?

Els sindicats signants del II Conveni SISCAT (UGT, CCOO i SATSE) en conxorxa còmplice i vergonyant amb les patronals del sector es vanaglorien i inflen pit perquè diuen que han aconseguit que en 3 anys ens apugin el sou entre un 7,1% i un 8,8%. Però anem a pams i ens preguntem què hi ha darrere d’aquestes xifres? Quina és la veritat de la faula que ens volen vendre?

El març de 2018, el ministre Montoro (del PP), va acordar una pujada salarial per a les persones treballadores del sector públic amb UGT i CCOO que no anava lligada a l’IPC sinó una pujada fixa d’un 2 i escaig % i un variable en funció de l’augment del PIB. Com sabreu l’índex de preus de consum (IPC) mesura l’evolució en el temps del nivell de preus dels béns i serveis de consum adquirits per la població que resideix en habitatges familiars i el producte interior brut o producte intern brut (PIB) és la suma de tots els béns i serveis finals produïts en un espai econòmic durant un període determinat, normalment un any, excloent el consum intermedi utilitzat en la producció.

Doncs bé, el Govern de la Generalitat va aplicar la pujada acordada entre el Gobierno i els sindicats a Madrid a les persones treballadores de la funció pública i no va contemplar en el seu decret a les persones de la sanitat concertada obligant-nos així a negociar-la amb unes ràncies i desfasades patronals del sector que fan negoci dels diners públics i marginen als seus treballadors donant-los pitjors condicions laborals i socials que les persones treballadores de la funció pública, malgrat fer la mateixa feina. Però fins que per part de la Conselleria d’Hisenda no es van augmentar les tarifes del sector concertat les patronals no han tingut la més mínima voluntat per pagar la pujada salarial de Montoro. Només cal que anem rellegint les notes informatives dels sindicats en el llarg transcurs de la negociació del conveni SISCAT.

Realment ens apugen el sou? La veritat és que no, perquè si bé el sou pujarà en 3 anys entre un 7,1 i un 8,8%, l’IPC en els últims 3 anys ha pujat un 8,1% a l’Estat espanyol i un 8,3% a Catalunya. És a dir, que ens donaran el menjat pel servit i ens quedarem igual. Una bona negociació sindical havia d’implicar lligar els salaris a l’IPC amb una pujada addicional per recuperar la pèrdua de poder adquisitiu durant aquests 10 anys, des del 2009 ha estat al voltant de l’11,8%. Per tant és una vergonya que es vengui com un èxit quedar-nos igual com estàvem i més quan aquest estatus ve donat per una voluntat política i no per la lluita sindical.

A més a més els gestors com que no tenen l’obligació de pagar les DPO,s acollint-se a l’equilibri pressupostari, una espasa de Damocles, inverteixen aquests diners en altres partides o parides que no són  pel  personal.  Ho  fan  amb  els  diners  de  les  nostres DPOs, i ho fan perquè els sindicats que són a la taula negociadora no són capaços de defensar el teu salari com toca. Així que, la pujada salarial és fum, fum, fum. Una enginyeria financera per justificar el gran fracàs dels sindicats negociadors.