Les trementinaires eren dones originàries de zones de muntanya que es dedicaven a la recol·lecció d’herbes remeieres i olis essencials, l’elaboració de remeis i la comercialització d’aquests productes en masies i pobles de Catalunya al llarg d’unes rutes que eren recorregudes a peu (ca.wikipedia.org).
Sofia Montaner i Arnau
Nascuda a Ossera (Vall de la Vansa) el 10 de març de 1908, Sofia va començar a anar pel món acompanyant a la seva àvia com a aprenenta de l’ofici de trementinaire, amb només 10 anys. El 1936 es va casar amb Miquel Borrell, que també havia anat pel món com a aprenent, en aquest cas, de la seva mare; per que aquesta no va tenir filles.
Passades les penalitats de la guerra, Muntaner, va reprendre les seves rutes, primer amb la seva sogra, després amb dues de les seves filles i altres acompanyants, i finalment amb el seu home amb qui va viatjar fins el 1982. Sofia va anar pel món per última vegada el 1984 i va morir el 1996, el 14 de desembre, a la Seu d’Urgell. Sofia Muntaner i Arnau és considerada l’última trementinaire.
Les trementinaires eren dones que, des del seu coneixement, oferien remeis casolans, sense una base científica, que permetien l’alleujament del mals. Els seus serveis eren requerits, especialment en el medi rural, i molt especialment per les dones. Les trementinaires tenien experiència en la fisiologia femenina, i la seva condició de dones, els permetia abordar problemes ginecològics en èpoques carregades de tabús sexuals i prejudicis.
Aquesta activitat (o ofici) és relaciona directament amb les dones savies que exercien d’herbolàries, llevadores, guaridores i etcètera en una època en que l’ofici de “metge” era, a la pràctica, vedat a les dones; i on les classes populars no tenien recursos econòmics com per poder permetre’s els serveis mèdics.
D. Pla i M. Parramon, trementinaires d’Ossera.
Aquestes dones tenien una vida seminòmada. Les trementinaires acostumaven a fer 2 viatges a l’any, anar pel món, a l’època de menys feina agrícola, tardor i final d’hivern. Les acompanyava una aprenenta que acostumava a ser una jove de la família a qui s’anava traspassant el coneixement de l’ofici, i que representava el futur de l’activitat. Normalment, seguien una ruta concreta amb una clientela fixa i solien allotjar-se a les cases particulars que visitaven, on eren acollides a canvi d’algun dels remeis amb els que comerciaven. Aquests viatges suposaven tan un ingrés extra per les seves famílies camperoles com alliberar-les d’una despesa de manteniment.
L’activitat de trementinaire també es va exercir per alguns homes (hi ha algun cas documentats, com el d’en Miquel Borrell) però bàsicament sempre s’ha associat a dones de les valls pirenaiques, amb una llarga tradició a l’Alt Urgell.
El desenvolupament d’aquesta activitat durant els segles XIX i XX és coneguda i estudiada, i ha donat peu a la creació del Museu de les trementinaires que, des del 1998, es pot visitar a Tuixent (comarca de l’Alt Urgell).
Trementina: Oleoresina derivada de diverses espècies de pins, emprada com a base d’ungüents i en la producció de càmfora sintètica i que té propietats rubefaents i carminatives (diccionari.cat).
La trementina és la resina que s’extreu de l’escorça de pi (sobretot el pi roig i el blanc). Aquesta resina s’utilitzava com a base per elaborar remeis amb finalitats antiinflamatòries, antisèptiques i/o cicatritzants; pel tractament de cops, ferides, cremades, bronquitis, dolors articulars… Les trementinaires barrejaven la resina amb oli d’oliva, cera d’abella, greix animal, herbes medicinals i altres en funció de l’efecte desitjat.
Històries de dones històriques (III)
Subscriu-te al Telegram de la IAC